Activitat 50: Crítica al principi de causalitat

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

Aristòtil va utilitzar aquest principi, en el qual deia que com totes les coses són mogudes per una altra, i aquesta per un altre i un altre... per això havia d’existir un primer motor immòbil que mogués sense ser mogut.

D’altra banda també podem diferenciar el concepte de Hume de probabilitat front el coneixement, en que com va dir Kant: ‘ Hume va surprimir el saber per donar pas a la creença’, aquesta creença dóna lloc a la probabilitat. Per el contrari trobem a Descartes que defensa la certesa del coneixement. L’escepticisme de Hume contra el dogma del jo de Descartes.

Activitat 49: Crítica empirista dels conceptes metafísics

Aquest fragment del Tractat de la naturalesa humana pertany al  filòsof David Hume.

Hume va rebre la influència dels empiristes Berckeley i Locke. Diu que el nostre coneixement ve de l’experiència.

Hume afirma en aquest fragment que el coneixement humà es basa en l’experiència que al mateix temps aquesta és produïda per les impressions i les idees i aquestes venen de les percepcions.

Les creences són les idees que cada ésser té de cada cos que percebem. Aquesta creença ve donada per un hàbit. És a dir tot allò  que percebem és donat per un sentiment. Per aixo una idea ve donada d’una impressió, perquè sense la impressió no donaria lloc a una idea.

Aquest fragment el podem comparar amb Plató que afirma que sí que podem arribar al coneixement absolut a traves del món intel·ligible, en canvi Hume afirma que no podem arribar a aquest coneixement absolut ja que al món en que vivim és un món d’aparences.

Activitat 48: Impressions i idees de Hume

Títol: Les impressions com a punt de partida

L’enteniment està format per dos tipus de percepció, les impressions i les idees. Les impressions se’ns presenten molt més fortes i vives que les idees i les idees son còpies de les impressions. Hume, el màxim representant de l’empirisme, comenta en aquest text de les investigacions sobre l’enteniment humà, com són les percepcions.

Les impressions se’ns presenten de manera més vives i fortes perquè provenen de l’experiència present. És alló que veig, que escolto i també alló que sento quan estimo o odio, són les passions o emocions que tenim. En canvi les idees són més febles i menys fortes que les impressions. S’esdevenen  en el pensament a partir de les reflexions de les impressions. Primer ens arriba l’ impressió i desprès la idea però en canvi Plató diu que primer ens arriba la idea i desprès l’impresssió. En conclusió les impressions són la causa de les idees.

Activitat 47:"Sigues filòsof, però en mig de tota la teva filosofia continua sent un home"

Un filòsof per ser filòsof ha de seguir els pasos de reflexió, de pensament, d'analitzar, d'observació i toto aixo ho necessita per aquella veritat o fi que vol arribar.

Tot i volen arribar a tot aixo, hem de tenir present que som persones i que les persones tenen els seus limits, tot i ser una font de pensaments i idees hem de tenir els limits i la capapcitat d'adonarnos que al nostre volten no es basa en pensaments o unicament coses abstractes sino en la vida.

Per aixo, no ens hem de centrar en la busqueda d'una veritat que creiem sino en ser persones i ser persones comporta relacionar-se, comunicar-se en definitiva, ser sociable.

Ser filòsof possiblement es necessari per conèixer el que ens envolta, per veure si una cosa es certa o es falsa... però a al mateix temps ser filòsof pot ser que no et porti a la màxima felicitat a vegades es millor no conèixer una cosa i viure feliç que no conèixer-la i ser un infeliç.

I encara que sense conèixer la veritat absoluta  siguem infeliços.

Per això cal saber que el més important es saber que per davant de tot som persones i no ho em d'oblidar, per molt que vulguem conèixer la veritat.

Activitat 46: Comparació entre Plató i Descartes

En que s'assemblen?

 Els dos defenses el dualisme , els dos pateixen de la deducció, arriben al coneixement a través de la ciència, també dubten dels sentits y els dos són racionalistes encara que en la epoca de Plató encara no es parlava del racionalisme.

En què es diferencien?

Plató	En relació amb:	Descartes
Demiürg	Deu	existent
Entitat extramental	Idea	Construcció mental
Lògiques, ètiques i estètiques	Tipus d’idees	Facticies i innates

Conclusió

Per tant, s’arriba a la conclusió de que tots dos filòsofs s’assemblen molt degut al a que són racionalistes i dualistes i tots dos tenen una idea superior que ordena o crea. 

Per ultim deixo un link on aclara encara més les diferencies i semblances entre Plató i Descartes.

 http://www.elprofedetica.es/docs/pau/compararplaton.pdf

Activitat 45: L'exemple de la cera, Descartes

Idees principals

En aquesta segona meditació, Descartes posa l’exemple de la cera. Tot hi que la cera sempre és la mateixa és pot presentar de diferent maneres.

Comentari

Com la podem percebre de diferentes maneres Descartes creu que podem pensar que no es la mateixa cera del principi i això pot ser perque els humans depenem dels sentits per percebre les coses i nosaltres em percebut la cera al principi d'una manera però despres canvia i no es que els nostres sentits ens enganyin sinò que es renoven. 

Conclusió

Per tant podem afirmar que allò que coneixem certament no ens ho han transmet els sentits, ja que tot allò que veiem, sentim, toquem canvia al llarg del temps.

El tros de cera és el mateix però el percebem en un estat o en un altres.

Comparació

Descartes és pot comparar amb Sant Tomàs. Tots dos creuen en Déu com un ésser perfecte i infinit. En canvi, mentre que Sant Tomàs parteix del món sensible per demostrar l’existència de Déu, Descartes la demostra a través de les idees innates.

Activitat 44: Una altra formulació del cogito, Descartes

IDEES PRINCIPALS

En aquest text el filòsof René Descartes troba la primera veritat, el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència i a partir del qual girara tota la seva teoria. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell en seu pensament perquè pensa, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant.

TÍTOL

El pensament la demostració de l’existència

ANÀLISI DEL TEXT

En aquest text ens parla del cogito, tot i que també introdueix altres conceptes com el cos, tot i que encara no en demostra la seva existència. Descartes es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea o en ell mateix, però dedueix que això no por ser cert ja que ell (el jo) pot pensar, té pensament. Però tot i així es planteja un problema, ja que en la seva teoria diu que ha de ser posat en dubte tot allò que fins aleshores era cert i d’aquesta manera poder arribar a la certesa, però clar si tot allò que abans era cert i ara no ho és, això significaria que ell tampoc existeix.

De manera que hi ha un dubte sobre el geni maligne en que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè no pot acabar amb la meva subjectivitat perquè gràcies a aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant. Així que si estic pensant en un geni maligne i sobre l’existència del meu jo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum). Aquestes dues operacions són operacions simultànies ja que es donen a la vegada i una no implica l’altra, sinó que totes dues són necessàries, perquè si no penso no sóc i si no sóc no penso.

COMPARACIÓ

D’aquesta primera veritat que formula Descartes, en derivara la seva teoria, que per tant serà una teoria solipsista. Aquesta és una de les possibles maneres de demostrar l’existència del jo o d’alguna realitat concreta, però també hi han hagut altres demostracions al llarg de la filosofia, com pot ser la de Sant Tomàs d’Aquino. La qual intentava demostrar l’existència de Déu a través d’un fet de l’experiència en que hi derivaven cinc principis: el del moviment, el de la contingència, el de la causa eficient, el dels graus de la perfecció i el de la presa de l’ordre del món. Tots dos es distingeixen per el fet que un demostra l’existència del jo i l’altre de Déu i també que un ho fa mitjançant l’experiència (Sant Tomàs) i l’altre a través de la raó (Descartes).

Activitat 43: Somni i vigília, Descartes

IDEES PRINCIPALS

En aquest cas el filòsof Descartes mostra un dels seus dubtes sobre la realitat, ja que d’una banda els sentits ens enganyen i allò que sembla real en realitat no ho és i per altra banda els somnis s’assemblen a la realitat de manera que quan estem somiant tenim el dubte de si allò és real i quan estem al món real tenim al dubte de si allò és un somni.

TÍTOL: Somiar despert

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest fragment pertany a la I Meditacions metafísiques, una de les obres més importants del filòsof René Descartes. Com he dit anteriorment en aquest text ens mostra el seu dubte, un dubte que comença inicialment per els sentits. Ens diu que els sentits ens enganyen ja que d’algunes vegades ens presentaven l’evidencia d’unes coses i d’altres no, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó no els farà cas. Amb aquestes paraules podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista. Però d’altra banda posa l’exemple en que els seus sentits li mostren que es troba ara allà amb una bata i vora el foc, igual que ara a mi em mostren que estic escribint aquestes paraules comentant el seu text.

Tot i que els sentits ens mostren que això que sentim és veritat, hem de tenir en compte que els sentits ens enganyen. Hi ha vegades que ens trobem dormint i en els somnis allò que ens passa també sembla realitat. Tot i que allò no se’ns presenta d’una manera clara i distinta, és a dir, que no és evident per tant tenim el dubte de si això és veritat o no.

De manera que finalment Descartes termina el seu argument sobre la realitat dels sentits i el somnis afirmant que ‘la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.’ és a dir, que allò que sent li sembla tan real que seria capaç de pensar que en aquest moment estic sominant i això no és la realitat.

COMPARACIÓ

Amb aquest argument podem observar com Descartes es posiciona d’una manera molt racionalista, en que li dona més importància a la raó que no als sentits, a diferència d’alguns empiristes com Hume, el més important d’ells.

D’altra banda trobem un paral·lelisme l’autor clàssic Plató, ja que tots dos afirmen que les coses canvien i no romanen igual, tot i que Plató situa aquest canvi en el món sensible i Descartes no fa una distinció entre mons.

Activitat 42: Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs

Sant Anselm de Canterbury afirmava que Déu és l'esser més gran del qual res no pot ser pensat, per tant Déu existeix necessàriament.

Intenta demostrar l’existència de Déu a través de la raó. I és que ell creu que com que tots tenim la idea de Déu en ment, Déu existeix. 

Mentre que Sant Tomàs intenta demostrar l’existència de Déu a través però parla de 5 vies.

1. Com que tot allò que és mou ha de ser mogut per un altre i és impossible que hi pugui haver una cosa que pugui ser motor i es mogui, Déu existeix. 

2. Com que una cosa no pot ser causa de si mateixa, ja que seria anterior, Déu existeix. 

3. En la naturalesa ha d’haver un esser necessari i que no tingui la causa de la necessitat, i aquest és Déu. 

4. Allò bo i noble, la veritat, la perfecció, l’anomenem Déu. 

5. Existeix un ésser intel·ligent que dirigeix els éssers, aquest ésser és Déu.

Activitat 41: Comentari de les Confessions de Sant Agustí

Idees principals

Aquest text pertany l’obra titulada Confessions, de Sant Agustí, l’autor afirma que aquells que afirmen  que abans que Déu crees el nostre món ja hi existia el tempsno, no hi eran, ja que el temps va esser creat a la mateixa vegada que el món. Amb això vol dir que Déu es infinit, perquè com ell a creat el món i alhora el temps, ell ya existia abans de tot i seguira existint sempre.

Títol: La creació d'un finit per un infinit

Comentari

Aquest fragment pertany a l’obra del filòsof Sant Agustí (s. IV-V),Confessions. Parla de la creació del temps. 

Diu que hi ha persones que es pregunten que què hi havia abans de la creació. També considera a Déu com el temps. Déu és present en tots els temps passats, presents i futurs, es un essèr infinit que sempre hi estarà. Per tant, com que Déu sempre estarà en un mateix lloc i és en tots els temps alhora, és etern, ja que existia abans de que el temps fos creat i pel mateix motiu sempre existirà. 

Comparació amb altres autors

Podem comparar la teoria de St. Agustí amb la de St. Tomàs ja que els dos defensaven l’existència de Déu i els dos identifiquen Déu amb l’ésser de Parmènides (etern, intemporal, perfecte immutable...) Aquesta teoria és contraria a la filosofia antiga, ja que la gran majoria de filòsofs defensaven que del no res no pot sortir res.